A la memòria d’Ona Mallorca i [M]

He tardat ben bé 12 hores a firmar el manifest de suport al diari “Público”. M’he donat un temps de reflexió perquè, sincerament estic ressentida amb els mitjans de comunicació de mitjana i gran massa (MCMiGM). 

Després de la desaparició agònica de Ràdio i Televisió de Mallorca, a l’ombra i ignorància d’aquests mèdies, i encara en període de dol per la pèrdua d’un projecte comunicatiu valent (i públic!), m’ha costat unes hores retrobar la solidaritat professional que ens va ser negada en el seu moment pels que ara la sol·liciten. M’ha estat dur adonar-me’n, però és així; i la gestió personal de la situació m’ha fet pensar en la professió: Periodistes que des de les seves/nostres pàgines, ones o imatges reivindiquen drets bàsics de la ciutadania i demanen suport en les seves causes però que obliden la solidaritat amb les companyes quan aquestes la necessitàvem. No tots, evidentment i per sort. 

Alguns –ja sabeu qui sou- van ser-hi en la mesura dels possibles. Són els mitjans de comunicació de petites masses, per algunes anomenats de contrainformació. I això em fa pensar i afegir algun ítem a l’aproximació de definicions que feia fa uns dies na Mar Vallecillos al seu blog. Potser quan parlem de mitjans alternatius podríem parlar dels seus objectius: mobilitzar al personal en les seves accions i/o reflexions i provocar canvis reals importants en la ciutadania encara que siguin proporcionalment reduïts. 

Alguns, els MCMiGM, són capaços de reunir 13 mil clics en firmes que representen el suport enviat des de la taula de l’estudi de casa mentre es refreda la infusió. Altres remouen consciències i són coherents amb el que són, el que fan i el que promulguen. Jo si puc triar, em quedo amb la pastilla vermella. 

Ha arribat el moment de construir la Pau

(per intentar ser publicat a La Vanguardia)


L’any 2011 serà recordat a l’estat Espanyol pel comunicat d’ETA del cessament definitiu de l’activitat armada amb el que després de 40 anys de conflicte, l’organització posava fi a la seva existència. Ja han passat uns mesos de tot plegat, i ara què? Un dels temes que hi ha sobre la taula és el futur, tractament i gestió dels presos d’ETA, un total de 552 persones escampades per diverses presons de l’estat espanyol.

El que es faci amb elles tindrà un impacte social i caldrà explicar-ho bé, tant des dels cercles polítics com des dels cercles mediàtics. I és que la deshumanització dels presos d’ETA és un recurs recurrent alhora de xerrar dels passos a fer per construir la Pau. Sovint des dels mitjans de comunicació es descriuen aquestes persones com a no-ciutadanes quan tenen noms i llinatges, i passat, i present i s’espera que un futur també. Dic s’espera perquè les presons tenen en el seu ADN contemporani l’objectiu de la reinserció social dels allí tancats, jutjats pels seus actes, no per ser les persones que són.

I és que tractar els presos d’ETA com a simples criminals descontextualitzant les seves accions de qualsevol vincle polític ha donat a l’estat espanyol carta blanca per aplicar la política penitenciaria que es van fer a mida. Unes directrius repressives alimentades amb la negació del conflicte que des del marc de la llei antiterrorista han permès dur a terme la dispersió dels condemnats i la doctrina Parot. Unes pràctiques èticament inhumanes que vulneren els drets fonamentals de les persones i que han estat denunciades per Amnistia Internacional.

Però ara això s’ha acabat,  ja no hi ha excuses per posar fi al tractament que s’ha donat fins a dia d’avui als presos d’ETA. Necessitem que tornin al País Basc, a les seves presons, amb les seves famílies. Necessitem sentir-los la veu, com va passar amb els presos d’Irlanda. Necessitem reconèixer el conflicte, voler-lo superar. S’ha acabat el temps que el patiment de la víctimes d’ETA donava rèdit electoral. Ha arribat el moment de construir la Pau.