29M: Despertar inquietant de Barcelona

V.Giró / M. Manyosa

El 29 de març Barcelona es despertava amb les primeres noticies dels piquets informatius sobre la vaga general convocada en contra la darrera retallada laboral que el govern del Partit Popular havia aprovat poc abans.

Al port de la ciutat comtal, Mercabarna i l’aeroport havien estat els primers escenaris d’accions de ciutadans organitzats o no, que havien exercit el dret a la informació als treballadors que per voluntat o coacció havien decidit no seguir l'aturada.

Encara de nit es van organitzar el primer torn de piquets del dia. Cap a les 6 del matí les principals vies d’accés a la ciutat quedaven tallades: el metro, els trens i les Rondes. També la Gran Via a l’alçada del carrer Moianès, on les “Treballadores de Sants” van ocupar els quatre carrils de la calçada provocant l’aturada dels vehicles i els primers contactes amb els ciutadans indignats i preocupats per no poder arribar als seus destins. I mai millor dit. Just l’autobús en direcció a l’aeroport va quedar paralitzat al mig del carrer carregat de turistes i maletes que no van tardar a desembarcar davant els manifestants matiners per reclamar-los el pas amb un espanyol afrancesat o britànic carregat de símptomes de desesperació per perdre un vol.


Tanmateix un camió de bombers els va aclaparar el protagonisme. Sobretot quan després d’haver fet apartar la pancarta va reaparèixer segons per darrera. Els integrants de l’assemblea de Sants Montjuic, que eren poc més de 40 membres, van posar-se una mica nerviosos: “Què passa? No l’hauriem d’haver deixat passar (al camió), total va apagar els contenidors del piquet de més avall” comentava algú. Però del cotxe en va baixar un bomber somrient afirmant que tenia un avís just en aquell punt i que vist que no hi havia incidència se’n tornava.

Només els dies posteriors sabríem que aquesta havia estat una tònica seguida suposadament per la coordinació dels mossos, que desbordats enviaven els bombers allí on hi havia alteració de l’ordre, esperant  qui sap què.

Quan va començar a clarejar, l’acció es va donar per finalitzada. Sense rastre de presència policial i amb el primer èxit a la butxaca el piquet va sumar-se als companys concentrats davant una empesa de telecomunicacions al barri de les Corts. Allí hi va haver més temps per dialogar amb els treballadors entossudits en anar a fer feina. S’oraven discursos perfectament estructurats sobre llibertats individuals, col·lectives, democràcia, el dret al treball o a fer vaga. Retòriques que feien perdre els nervis als empleats que massa sovint responien fent demagògia televisiva i provocant rialles generalitzades als manifestant. Un còctel de tensió que va desembocar amb algunes empentes i escridassades a moments però també amb reflexions pràctiques: “Mira, truca a l’empresa i digues que no pots entrar, el dia el cobraràs igual. I aquesta tarda a Plaça Catalunya”.

Un alta èxit i es feia migdia. La valoració de les accions viscudes era més que favorable però xocaven frontalment amb les informacions que arribaven d’altres barris barcelonins: els primers detinguts, càrregues policials, ansietat i corregudes juntament amb la olor de fems cremats que provocaven núvols negres esquivats per un helicòpter, que ja no ens abandonaria.

El centre de la ciutat acollia per una banda els integrants dels piquets que havien estat reprimits que acumulaven la més sentida i flagrant indignació; i per l’altre els que havien pogut actuar amb impunitat que lluïen un gran somriure de satisfacció.

Pel que fa als cossos de la suposada seguretat, acumulaven ambdues experiències: havien aconseguit controlar algunes accions a barris però la mobilització havia estat tant gran que molts no els havien ni trepitjat: se’ls estava escapant de les mans.

Només així s’entén la curosa coreografia que van desenvolupar cap a l’hora de dinar al Passeig de Gràcia. Durant ben bé 40 minuts seguin el compàs de l’helicòpter i les sirenes dels cotxes ban oferir un ball d’òsties als ciutadans que hi passaven: conduïen ràpidament dos cantons avall, sortien de les furgones i carregaven sense miraments. Després tornaven a pujar als cotxes i es desplaçaven dos cantons més enllà. I així repetidament, al ritme de vals, sempre el mateix, provocant corregudes i generant pànic. Però també sembrant ràbia a aquells que ja havien passat un matí estressant i els que no.

Allí va ser quan vam veure la primera pedra als mossos, el primer contenidor cremar. El pitjor estava per arribar.