La llibertat d’expressió acaba quan es vulneren els drets de les persones

(Escrit per ser publicat a Público)

Quan des de l’àmbit de la política s’abanderen discursos que promouen l’antipatia a la  diferència, hem de replantejar-nos l’ús i forma de la llibertat d’expressió. Perquè quan en nom d’aquesta llibertat s’incita a l’odi i a la discriminació, no podem parlar de drets sinó de delictes.

Si assumim que totes les persones som lliures i iguals en dignitat i drets, no podem permetre de cap de les maneres que en una societat democràtica s’atempti contra aquest dret fonamental impunement. Si a més, aquesta acció delictiva prové d’un partit polític, una organització o col·lectiu que té en les seves bases, la difusió d’aquesta ideologia en contra de les persones, es fa necessari la presència i acció de la justícia.

Perquè la llibertat d’expressió és el puntal pel debat, per la creació d’opinió, pel sistema democràtic, per arribar a la veritat! –diuen alguns-. Però sobretot és el mecanisme que permet posar a les persones al mateix nivell i dotar-les de la possibilitar d’expressar-se lliurement i sense censura. Què passa doncs, quan des de l’extrema dreta és nega l’existència, capacitat o dignitat de persones o col·lectius per motiu de la seva ètnia, nacionalitat o país d’origen? I més encara, es discrimina, es menysté i fins es rebutja la seva existència? Doncs que no hi ha llibertat d’expressió que valgui perquè del que parlem és d’una infracció de la llei.  

Als romàntics que defensen la llibertat d’expressió com a mecanisme i símbol de democràcia cal recorda’ls-hi que aquesta llibertat és només un dels vèrtex del triangle on també hi tenen cabuda la igualtat i la fraternitat, massa sovint oblidades, massa sovint minoritzades. 

En aquest sentit la justícia de l’estat espanyol està començat a funcionar, encara que de moment només en l’àmbit associatiu i no en partits polítics. El passat mes de juny  el Tribunal Suprem emetia l’ordre de dissolució de l’organització neonazi “Blood and Honour Espanya” i enviava a la presó a 14 dels seus membres per “defensar la promoció de la violència i l’odi contra grups considerats inferiors dins la societat”, segons recollia la sentència en la que se senyalava que aquest era un delicte provat.

La responsabilitat dels periodistes

En aquest context quina hauria de ser la funció dels mitjans de comunicació que se'ls suposa que conten allò que passa a la societat? Hem de permetre que en les seves pàgines, informatius o imatges es doni veu a líders polítics amb discursos i actituds xenòfobes? Evidentment no, perquè els mitjans no poden ser plataformes des de les que es difonguin informacions que incitin a la violència, a l’odi i la discriminació. Ans el contrari!

Els periodistes doncs, hem d’assumir la responsabilitat social de la professió de construir una societat que convisqui en Pau. Podem contribuir en el debat públic donant veu als ciutadans, sempre que aquests respectin les pautes de la convivència. Els professionals de la informació tenim la capacitat de decidir el què, el com i el perquè es publica una informació i també la obligació de fer pedagogia per la llibertat d’expressió això si, des de la igualtat i la fraternitat humana.   

La Pau al País Basc requereix l’amnistia del presos del conflicte

(pensat per ser publicat a vilaweb)

El darrer comunicat de l’organització ETA ha estat la bandera blanca a partir de la qual s’ha començat a visibilitzar la construcció de la Pau. I aquest procés passa per amnistiar els presos bascos del conflicte polític-armat d’Euskal Herria. D’aquesta manera l’estat espanyol reconeixerà l’existència del conflicte, un fet que fins a dia d’avui ha negat amb major o menor grau.

L’amnistia -de la que la Constitució espanyola no fa referència ni per bé ni per mal- posaria sobre la taula un debat gens còmode per el govern com és la política penitenciària antiterrorista. Uns protocols creats al marge de la llei i per sobre la legalitat que es s’han mantingut fins l’actualitat. Unes normes que s’han estat aplicant indiscriminadament vulnerant els drets de les persones amb la dispersió territorial, les mesures d’aïllament dels presos i l’aplicació de la doctrina Parot que en alguns casos han fet triplicar els temps de les condemnes.

Una política a més, que el temps ha demostrat ser de nul·la eficiència ja que no ha aconseguit aturar la violència d’ETA ni ha fet que les adhesions al grup disminuïssin. Una política doncs, que trampejant l’Estat de Dret i només ha provocat i perpetuat dolor i sofriment.

L’amnistia doncs, es necessària  per poder construir la Pau. És necessari també que  el govern espanyol faci un acte de responsabilitat i assumeixi la gestió del conflicte cap a la Pau. Però a més a l’estat espanyol, cal que es faci justícia pels assassinats dels GAL i els episodis de tortures a detinguts en dependències policials. Necessitem un procés de Pau que passi per la justícia, i ara ja no hi ha excuses.

Des de l’esquerra abertzale fa temps que es fa aquesta petició però ara també des del govern de Patxi Lopez s’han fet algunes aproximacions. Es cert que el lehendakari ha declarat que –de moment- no es parlar d’amnistia però el ministre de Presidència socialista, Ramón Jáuregui apuntava en aquest context que el nou escenari de Pau requereix millores en la reinserció pels presos que “la política penitenciària no contempla”.

Així doncs, sembla que els context obliga als representants polítics moure fitxa i implantar noves mesures, segurament impopulars en els seves bases, però no per això menys necessàries. És temps de fer pedagogia i diàleg. És època de canvis. I haurem d’estar alertes a veure les accions que es fan des del govern central, tot i que, amb la manipulació informativa i els interessos partidistes de segons quins mitjans de comunicació, més valdria que alguns per publicar segons què tanquessin la paradeta. 

La legítima defensa justifica el bloqueig al Parlament de Catalunya

El moviment de les indignades catalanes que va intentar impedir l’arribada dels

parlamentaris a la institució el passat 15 de juny ho va fer en acte de defensa col·lectiva. De què? De l’aprovació dels pressupostos per enguany -amb les retallades socials corresponents- sumada a l’aplicació de la Llei Òmnibus que són, es miri com es miri, un atac a l’estat del benestar.

En aquest context de violència política que pretenia (i va aconseguir) carregar-se part de les mesures socials, va ser en el que es va organitzar una acció de  desobediència civil en format d’intent(!) de bloqueig al Parlament de Catalunya. Els actes duts a terme el 15 de juny pel 15M van ser doncs, de resistència activa però en cap cas violenta com des del primer moment s’ha definit aquest moviment pacífic.

Des dels cercles polítics i en concret des de la conselleria de Felip Puig ja feia temps que es feia feina per legitimar -i amb sort- acabar amb el moviment dels indignats. Per això no és gratuït afirmar que va ser aleshores quan es va iniciar un judici polític i públic del moviment 15M per tal de deslegitimar-lo i deixar-lo sense credibilitat en el passat i possible futur. Els posteriors esdeveniments ho van posar de manifest.

Processos irregulars

Ja des de primera hora del matí agents antidisturbis i de la policia van dissoldre mitjançant les porres els ciutadans que s’havien reunit per impedir l’entrada dels parlamentaris. Les forces repressives de l’estat anaven sense una identificació visible tal com obliga la normativa (aprovada al 2008). Un fet del que a dia d’avui encara ningú n’ha depurat responsabilitats, ni des de la conselleria d’Interior ni des de la Generalitat de Catalunya.

Poc dies després hi havia les primeres represàlies a nivell individual. La policia va identificar a 22 persones que presumptament haurien agredit a alguns diputats. Van ser detingudes i dutes a comissaria on se’ls va entregar la citació a l’Audiència Nacional. Un procediment que ha estat titllat per la comissió penal “d’irregular” ja que per entregar una citació en cap cas és necessari detenir a la persona. Un atemptat més a la llibertat personal en un estat definit com a democràtic.

La cirereta del pastís de les al·legalitats arribava a principis del mes d’octubre quan sis activistes del 15M es van personificar voluntàriament a la Ciutat de la Justícia per ser informades del dia que havien de presentar-se davant el jutge. Va ser aleshores i per sorpresa del mateix jutge de guàrdia que 9 furgons d’antivalots i una dotzena de Mossos van assaltar i segrestar la trentena de persones que hi havia a la cafeteria juntament amb els membres del moviment 15M. Afortunadament l’acció va passar de taca d’oli i l’endemà mateix el TSJC va emetre un comunicat reclamant que es depuressin responsabilitats; 24 hores després el Consejo General del Poder Judicial subscrivia el mateix escrit. Dia 3 d’aquest mes hem sabut que el cap dels Mosso responsable d’aquesta actuació ha estat destituït.

La prohibició del burca és una enganyifa

Les associacions d’immigrants afirmen que l’ús del vel integral a Espanya és anecdòtic

D’aquí dos mesos a Espanya hi haurà eleccions generals. El temps juga en contra dels partits polítics que treballen a marxes forçades per aconseguir vots. Són dies que des de la política es potencia el “com” de l’oratòria per sobre del “què” del contingut. I és en aquest context en el que s’ha reprès el “debat” sobre la prohibició de vestir el burca als espais públics. Un context gens innocent i carregat d’interessos partidistes. Però parlem-ne.

Per començar, constatar que el sistema democràtic no imposa que les decisions s’hagin de prendre per consens, però sembla lògic pensar que les parts afectades per un tema han de poder dir-hi la seva. Malauradament encara no ha arribat el dia en el que haguem escoltat cap opinió de cap dona resident a l’Estat espanyol que vesteixi el burca. I podríem malpensar i creure que no se’ls hi ha preguntat; però no és això. La realitat és que les associacions d’immigrants espanyoles no han pogut comptabilitzar les dones amb burca que passegen pels carrers de les ciutats, ja que coincideixen en afirmar que el seu ús a Espanya és anecdòtic.

Tot i això, el tema s’ha venut a l’opinió pública com una demanda social, s’ha plantejat la polèmica i s’ha creat el conflicte en un obrir i tancar d’ulls. Però aquesta no és la primera vegada que es fa pujar a la palestra el burca. Ja al 2010 el ministre de Justícia, Francisco Caamaño, va justificar la necessitat de regular l’ús del burca als carrers i institucions públiques amb dos fantàstics arguments: En primera instància Caamaño va apel·lar a la vessant humana de les dones, de qui va dir que vestir aquesta túnica era més una vexació de la seva dignitat que un símbol religiós. Una afirmació feta des de la ignorància i la falta de respecte, ja que fins a dia d’avui no em sentit a cap de les suposades víctimes expressar-se en aquest sentit.

En segon lloc el responsable de la cartera de Justícia va sembrar la por amb un gran titular que va regalar als mitjans de comunicació: “Cal prohibir el burca per raons de seguretat”, va dir. Una afirmació de la que se’n pot desprendre que la raó de vetar aquesta vestimenta és la de protegir a la ciutadania. Sobre de què cal emparar-la encara ningú n'ha sabut donar una explicació, però s’ha cultivat en l’imaginari col·lectiu la incertesa, la por i fins i tot el pànic a creuar-nos pel carrer amb una persona amb burca. Però, del que parlem és de defensar-nos d’una peça de roba? Perquè no és pas delicte el passamuntanyes que du el lladre quan entra a robar a un establiment, ni el casc fosc de l’agent antidisturbis quan carrega contra els indignats. La vestimenta en sí no és la infracció, en tot cas, ho son els actes.  

Se’ns continuaran pixant a sobre i no hi haurà opció a dir res

(Article publicat al número 244 del Setmanari de comunicació Directa al 5 d'octubre de 2011)

A Mallorca la ràdio i la televisió insulars els queda un mes d’emissions abans que el Partit Popular no tanqui el mitjà de comunicació

El compte enrere pel tancament de la ràdio i la televisió de Mallorca ha començat, li queden 18 telenotícies. D’aquí un mes el Partit Popular clausurarà l’ens insular de comunicació pública [M] tal com va incloure en el programa electoral pels comicis del passat mes de maig. Devora hi havia allò de reduir l’atur i crear llocs de feina. De moment tanquen RTVMallorca i envien 117 treballadors a la cua de l’INEM. Una decisió cent per cent política que es va prendre sense analitzar els comptes de l’empresa però que a l’hora de justificar-la s’ha fet en termes econòmics. L’Expedient de Regulació d’Ocupació està aprovat i l’argument no s’aguanta per enlloc.

La realitat és que RTVMallorca no té ni deutes ni ha generat dèficit en els 5 anys de funcionament. Ha gastat cada any la partida pressupostària que se li ha atorgat des del Consell de Mallorca, uns 11 milions d’euros, i ha generat a més, un superàvit de 1,6 milions. Podríem dir doncs, que és un exemple de bona gestió. Ara però, se li retreu al mitjà de comunicació que no hagi ingressat doblers, com si aquest fos el seu objectiu. I és que si el problema fos econòmic, caldria mirar-se altres números, com els d’IB3 per exemple. La ràdio i televisió autonòmica –carregada de bons periodistes, això si!- ha tingut un magnífic pressupost cinc vegades el de RTVMallorca. De fet, va començar a funcionar amb 150 milions d’euros l’any(!) sota la gestió del PP. I amb només 4 anys ja havia acumulat un deute de més de 100 milions d’euros. La solució en aquest cas ha passat per donar la direcció general del mitjà autonòmic al conseller de Presidència, Antoni Gómez (PP), que ha assumit el càrrec pels propers sis mesos, eleccions generals incloses. Però resulta que el problema és RTVMallorca. Au va!

Els interessos del PP

El que s’amaga darrera aquesta situació son indubtablement els interessos polítics del Partit Popular. Per aquest motiu no s’ha contemplat la modalitat de les retallades. Es tracta de tancar la paredeta i fer callar les veus que no entonen la melodia del PP. I com que la cosa canta massa, el Consell de Mallorca ha contractat una empresa que, segons diuen les bones llengües, al mòdic preu de 50 mil euros ha redactat l’ERO i el Pla d’acompanyament dels treballadors a l’atur; amb faltes d’ortografia, per cert.

Als populars no els agrada la filosofia que ha seguit RTVMallorca els darrers temps en els que han primat la transparència i el rigor informatiu. Els mitjans insulars han fet projectes tant polèmics com l’intent d’una cobertura electoral regida per criteris periodístics, una sèrie històrica sobre la Guerra Civil a Mallorca o diversos reportatges que han posat en entredit la gestió política en aspectes com el de l’urbanisme. A més, el mitjà ha emès sempre que ha estat possible els noms i llinatges dels càrrecs polítics implicats en casos de corrupció, que a les illes no han estat ni són pocs. La veritat no agrada als populars de Mallorca. La transparència, la independència professional i els criteris periodístics tampoc. I això és justament el que ha fet la ràdio i la televisió insular, i a més i no menys important, en llengua catalana. El tancament és el preu que n’haurà de pagar. Un preu que és un atac frontal a la llibertat d’expressió i al dret a la informació.

Que ningú s’estranyi si les illes deixen de ser noticia per casos de corrupció política que els darrers temps han liderat només pel darrera del País Valencià i la Comunitat de Madrid. Que ningú s’escandalitzi quan ens parlin de Mallorca en espanyol com va dir el president del govern, José Ramón Bauzà, que passaria amb la televisió autonòmica. Han tornat i ens volen calladetes. Esteu avisades. Se’ns continuaran pixant a sobre i no hi haurà opció a dir res.