29M: Despertar inquietant de Barcelona

V.Giró / M. Manyosa

El 29 de març Barcelona es despertava amb les primeres noticies dels piquets informatius sobre la vaga general convocada en contra la darrera retallada laboral que el govern del Partit Popular havia aprovat poc abans.

Al port de la ciutat comtal, Mercabarna i l’aeroport havien estat els primers escenaris d’accions de ciutadans organitzats o no, que havien exercit el dret a la informació als treballadors que per voluntat o coacció havien decidit no seguir l'aturada.

Encara de nit es van organitzar el primer torn de piquets del dia. Cap a les 6 del matí les principals vies d’accés a la ciutat quedaven tallades: el metro, els trens i les Rondes. També la Gran Via a l’alçada del carrer Moianès, on les “Treballadores de Sants” van ocupar els quatre carrils de la calçada provocant l’aturada dels vehicles i els primers contactes amb els ciutadans indignats i preocupats per no poder arribar als seus destins. I mai millor dit. Just l’autobús en direcció a l’aeroport va quedar paralitzat al mig del carrer carregat de turistes i maletes que no van tardar a desembarcar davant els manifestants matiners per reclamar-los el pas amb un espanyol afrancesat o britànic carregat de símptomes de desesperació per perdre un vol.


Tanmateix un camió de bombers els va aclaparar el protagonisme. Sobretot quan després d’haver fet apartar la pancarta va reaparèixer segons per darrera. Els integrants de l’assemblea de Sants Montjuic, que eren poc més de 40 membres, van posar-se una mica nerviosos: “Què passa? No l’hauriem d’haver deixat passar (al camió), total va apagar els contenidors del piquet de més avall” comentava algú. Però del cotxe en va baixar un bomber somrient afirmant que tenia un avís just en aquell punt i que vist que no hi havia incidència se’n tornava.

Només els dies posteriors sabríem que aquesta havia estat una tònica seguida suposadament per la coordinació dels mossos, que desbordats enviaven els bombers allí on hi havia alteració de l’ordre, esperant  qui sap què.

Quan va començar a clarejar, l’acció es va donar per finalitzada. Sense rastre de presència policial i amb el primer èxit a la butxaca el piquet va sumar-se als companys concentrats davant una empesa de telecomunicacions al barri de les Corts. Allí hi va haver més temps per dialogar amb els treballadors entossudits en anar a fer feina. S’oraven discursos perfectament estructurats sobre llibertats individuals, col·lectives, democràcia, el dret al treball o a fer vaga. Retòriques que feien perdre els nervis als empleats que massa sovint responien fent demagògia televisiva i provocant rialles generalitzades als manifestant. Un còctel de tensió que va desembocar amb algunes empentes i escridassades a moments però també amb reflexions pràctiques: “Mira, truca a l’empresa i digues que no pots entrar, el dia el cobraràs igual. I aquesta tarda a Plaça Catalunya”.

Un alta èxit i es feia migdia. La valoració de les accions viscudes era més que favorable però xocaven frontalment amb les informacions que arribaven d’altres barris barcelonins: els primers detinguts, càrregues policials, ansietat i corregudes juntament amb la olor de fems cremats que provocaven núvols negres esquivats per un helicòpter, que ja no ens abandonaria.

El centre de la ciutat acollia per una banda els integrants dels piquets que havien estat reprimits que acumulaven la més sentida i flagrant indignació; i per l’altre els que havien pogut actuar amb impunitat que lluïen un gran somriure de satisfacció.

Pel que fa als cossos de la suposada seguretat, acumulaven ambdues experiències: havien aconseguit controlar algunes accions a barris però la mobilització havia estat tant gran que molts no els havien ni trepitjat: se’ls estava escapant de les mans.

Només així s’entén la curosa coreografia que van desenvolupar cap a l’hora de dinar al Passeig de Gràcia. Durant ben bé 40 minuts seguin el compàs de l’helicòpter i les sirenes dels cotxes ban oferir un ball d’òsties als ciutadans que hi passaven: conduïen ràpidament dos cantons avall, sortien de les furgones i carregaven sense miraments. Després tornaven a pujar als cotxes i es desplaçaven dos cantons més enllà. I així repetidament, al ritme de vals, sempre el mateix, provocant corregudes i generant pànic. Però també sembrant ràbia a aquells que ja havien passat un matí estressant i els que no.

Allí va ser quan vam veure la primera pedra als mossos, el primer contenidor cremar. El pitjor estava per arribar.

A la memòria d’Ona Mallorca i [M]

He tardat ben bé 12 hores a firmar el manifest de suport al diari “Público”. M’he donat un temps de reflexió perquè, sincerament estic ressentida amb els mitjans de comunicació de mitjana i gran massa (MCMiGM). 

Després de la desaparició agònica de Ràdio i Televisió de Mallorca, a l’ombra i ignorància d’aquests mèdies, i encara en període de dol per la pèrdua d’un projecte comunicatiu valent (i públic!), m’ha costat unes hores retrobar la solidaritat professional que ens va ser negada en el seu moment pels que ara la sol·liciten. M’ha estat dur adonar-me’n, però és així; i la gestió personal de la situació m’ha fet pensar en la professió: Periodistes que des de les seves/nostres pàgines, ones o imatges reivindiquen drets bàsics de la ciutadania i demanen suport en les seves causes però que obliden la solidaritat amb les companyes quan aquestes la necessitàvem. No tots, evidentment i per sort. 

Alguns –ja sabeu qui sou- van ser-hi en la mesura dels possibles. Són els mitjans de comunicació de petites masses, per algunes anomenats de contrainformació. I això em fa pensar i afegir algun ítem a l’aproximació de definicions que feia fa uns dies na Mar Vallecillos al seu blog. Potser quan parlem de mitjans alternatius podríem parlar dels seus objectius: mobilitzar al personal en les seves accions i/o reflexions i provocar canvis reals importants en la ciutadania encara que siguin proporcionalment reduïts. 

Alguns, els MCMiGM, són capaços de reunir 13 mil clics en firmes que representen el suport enviat des de la taula de l’estudi de casa mentre es refreda la infusió. Altres remouen consciències i són coherents amb el que són, el que fan i el que promulguen. Jo si puc triar, em quedo amb la pastilla vermella. 

Ha arribat el moment de construir la Pau

(per intentar ser publicat a La Vanguardia)


L’any 2011 serà recordat a l’estat Espanyol pel comunicat d’ETA del cessament definitiu de l’activitat armada amb el que després de 40 anys de conflicte, l’organització posava fi a la seva existència. Ja han passat uns mesos de tot plegat, i ara què? Un dels temes que hi ha sobre la taula és el futur, tractament i gestió dels presos d’ETA, un total de 552 persones escampades per diverses presons de l’estat espanyol.

El que es faci amb elles tindrà un impacte social i caldrà explicar-ho bé, tant des dels cercles polítics com des dels cercles mediàtics. I és que la deshumanització dels presos d’ETA és un recurs recurrent alhora de xerrar dels passos a fer per construir la Pau. Sovint des dels mitjans de comunicació es descriuen aquestes persones com a no-ciutadanes quan tenen noms i llinatges, i passat, i present i s’espera que un futur també. Dic s’espera perquè les presons tenen en el seu ADN contemporani l’objectiu de la reinserció social dels allí tancats, jutjats pels seus actes, no per ser les persones que són.

I és que tractar els presos d’ETA com a simples criminals descontextualitzant les seves accions de qualsevol vincle polític ha donat a l’estat espanyol carta blanca per aplicar la política penitenciaria que es van fer a mida. Unes directrius repressives alimentades amb la negació del conflicte que des del marc de la llei antiterrorista han permès dur a terme la dispersió dels condemnats i la doctrina Parot. Unes pràctiques èticament inhumanes que vulneren els drets fonamentals de les persones i que han estat denunciades per Amnistia Internacional.

Però ara això s’ha acabat,  ja no hi ha excuses per posar fi al tractament que s’ha donat fins a dia d’avui als presos d’ETA. Necessitem que tornin al País Basc, a les seves presons, amb les seves famílies. Necessitem sentir-los la veu, com va passar amb els presos d’Irlanda. Necessitem reconèixer el conflicte, voler-lo superar. S’ha acabat el temps que el patiment de la víctimes d’ETA donava rèdit electoral. Ha arribat el moment de construir la Pau.

La llibertat d’expressió acaba quan es vulneren els drets de les persones

(Escrit per ser publicat a Público)

Quan des de l’àmbit de la política s’abanderen discursos que promouen l’antipatia a la  diferència, hem de replantejar-nos l’ús i forma de la llibertat d’expressió. Perquè quan en nom d’aquesta llibertat s’incita a l’odi i a la discriminació, no podem parlar de drets sinó de delictes.

Si assumim que totes les persones som lliures i iguals en dignitat i drets, no podem permetre de cap de les maneres que en una societat democràtica s’atempti contra aquest dret fonamental impunement. Si a més, aquesta acció delictiva prové d’un partit polític, una organització o col·lectiu que té en les seves bases, la difusió d’aquesta ideologia en contra de les persones, es fa necessari la presència i acció de la justícia.

Perquè la llibertat d’expressió és el puntal pel debat, per la creació d’opinió, pel sistema democràtic, per arribar a la veritat! –diuen alguns-. Però sobretot és el mecanisme que permet posar a les persones al mateix nivell i dotar-les de la possibilitar d’expressar-se lliurement i sense censura. Què passa doncs, quan des de l’extrema dreta és nega l’existència, capacitat o dignitat de persones o col·lectius per motiu de la seva ètnia, nacionalitat o país d’origen? I més encara, es discrimina, es menysté i fins es rebutja la seva existència? Doncs que no hi ha llibertat d’expressió que valgui perquè del que parlem és d’una infracció de la llei.  

Als romàntics que defensen la llibertat d’expressió com a mecanisme i símbol de democràcia cal recorda’ls-hi que aquesta llibertat és només un dels vèrtex del triangle on també hi tenen cabuda la igualtat i la fraternitat, massa sovint oblidades, massa sovint minoritzades. 

En aquest sentit la justícia de l’estat espanyol està començat a funcionar, encara que de moment només en l’àmbit associatiu i no en partits polítics. El passat mes de juny  el Tribunal Suprem emetia l’ordre de dissolució de l’organització neonazi “Blood and Honour Espanya” i enviava a la presó a 14 dels seus membres per “defensar la promoció de la violència i l’odi contra grups considerats inferiors dins la societat”, segons recollia la sentència en la que se senyalava que aquest era un delicte provat.

La responsabilitat dels periodistes

En aquest context quina hauria de ser la funció dels mitjans de comunicació que se'ls suposa que conten allò que passa a la societat? Hem de permetre que en les seves pàgines, informatius o imatges es doni veu a líders polítics amb discursos i actituds xenòfobes? Evidentment no, perquè els mitjans no poden ser plataformes des de les que es difonguin informacions que incitin a la violència, a l’odi i la discriminació. Ans el contrari!

Els periodistes doncs, hem d’assumir la responsabilitat social de la professió de construir una societat que convisqui en Pau. Podem contribuir en el debat públic donant veu als ciutadans, sempre que aquests respectin les pautes de la convivència. Els professionals de la informació tenim la capacitat de decidir el què, el com i el perquè es publica una informació i també la obligació de fer pedagogia per la llibertat d’expressió això si, des de la igualtat i la fraternitat humana.   

La Pau al País Basc requereix l’amnistia del presos del conflicte

(pensat per ser publicat a vilaweb)

El darrer comunicat de l’organització ETA ha estat la bandera blanca a partir de la qual s’ha començat a visibilitzar la construcció de la Pau. I aquest procés passa per amnistiar els presos bascos del conflicte polític-armat d’Euskal Herria. D’aquesta manera l’estat espanyol reconeixerà l’existència del conflicte, un fet que fins a dia d’avui ha negat amb major o menor grau.

L’amnistia -de la que la Constitució espanyola no fa referència ni per bé ni per mal- posaria sobre la taula un debat gens còmode per el govern com és la política penitenciària antiterrorista. Uns protocols creats al marge de la llei i per sobre la legalitat que es s’han mantingut fins l’actualitat. Unes normes que s’han estat aplicant indiscriminadament vulnerant els drets de les persones amb la dispersió territorial, les mesures d’aïllament dels presos i l’aplicació de la doctrina Parot que en alguns casos han fet triplicar els temps de les condemnes.

Una política a més, que el temps ha demostrat ser de nul·la eficiència ja que no ha aconseguit aturar la violència d’ETA ni ha fet que les adhesions al grup disminuïssin. Una política doncs, que trampejant l’Estat de Dret i només ha provocat i perpetuat dolor i sofriment.

L’amnistia doncs, es necessària  per poder construir la Pau. És necessari també que  el govern espanyol faci un acte de responsabilitat i assumeixi la gestió del conflicte cap a la Pau. Però a més a l’estat espanyol, cal que es faci justícia pels assassinats dels GAL i els episodis de tortures a detinguts en dependències policials. Necessitem un procés de Pau que passi per la justícia, i ara ja no hi ha excuses.

Des de l’esquerra abertzale fa temps que es fa aquesta petició però ara també des del govern de Patxi Lopez s’han fet algunes aproximacions. Es cert que el lehendakari ha declarat que –de moment- no es parlar d’amnistia però el ministre de Presidència socialista, Ramón Jáuregui apuntava en aquest context que el nou escenari de Pau requereix millores en la reinserció pels presos que “la política penitenciària no contempla”.

Així doncs, sembla que els context obliga als representants polítics moure fitxa i implantar noves mesures, segurament impopulars en els seves bases, però no per això menys necessàries. És temps de fer pedagogia i diàleg. És època de canvis. I haurem d’estar alertes a veure les accions que es fan des del govern central, tot i que, amb la manipulació informativa i els interessos partidistes de segons quins mitjans de comunicació, més valdria que alguns per publicar segons què tanquessin la paradeta. 

La legítima defensa justifica el bloqueig al Parlament de Catalunya

El moviment de les indignades catalanes que va intentar impedir l’arribada dels

parlamentaris a la institució el passat 15 de juny ho va fer en acte de defensa col·lectiva. De què? De l’aprovació dels pressupostos per enguany -amb les retallades socials corresponents- sumada a l’aplicació de la Llei Òmnibus que són, es miri com es miri, un atac a l’estat del benestar.

En aquest context de violència política que pretenia (i va aconseguir) carregar-se part de les mesures socials, va ser en el que es va organitzar una acció de  desobediència civil en format d’intent(!) de bloqueig al Parlament de Catalunya. Els actes duts a terme el 15 de juny pel 15M van ser doncs, de resistència activa però en cap cas violenta com des del primer moment s’ha definit aquest moviment pacífic.

Des dels cercles polítics i en concret des de la conselleria de Felip Puig ja feia temps que es feia feina per legitimar -i amb sort- acabar amb el moviment dels indignats. Per això no és gratuït afirmar que va ser aleshores quan es va iniciar un judici polític i públic del moviment 15M per tal de deslegitimar-lo i deixar-lo sense credibilitat en el passat i possible futur. Els posteriors esdeveniments ho van posar de manifest.

Processos irregulars

Ja des de primera hora del matí agents antidisturbis i de la policia van dissoldre mitjançant les porres els ciutadans que s’havien reunit per impedir l’entrada dels parlamentaris. Les forces repressives de l’estat anaven sense una identificació visible tal com obliga la normativa (aprovada al 2008). Un fet del que a dia d’avui encara ningú n’ha depurat responsabilitats, ni des de la conselleria d’Interior ni des de la Generalitat de Catalunya.

Poc dies després hi havia les primeres represàlies a nivell individual. La policia va identificar a 22 persones que presumptament haurien agredit a alguns diputats. Van ser detingudes i dutes a comissaria on se’ls va entregar la citació a l’Audiència Nacional. Un procediment que ha estat titllat per la comissió penal “d’irregular” ja que per entregar una citació en cap cas és necessari detenir a la persona. Un atemptat més a la llibertat personal en un estat definit com a democràtic.

La cirereta del pastís de les al·legalitats arribava a principis del mes d’octubre quan sis activistes del 15M es van personificar voluntàriament a la Ciutat de la Justícia per ser informades del dia que havien de presentar-se davant el jutge. Va ser aleshores i per sorpresa del mateix jutge de guàrdia que 9 furgons d’antivalots i una dotzena de Mossos van assaltar i segrestar la trentena de persones que hi havia a la cafeteria juntament amb els membres del moviment 15M. Afortunadament l’acció va passar de taca d’oli i l’endemà mateix el TSJC va emetre un comunicat reclamant que es depuressin responsabilitats; 24 hores després el Consejo General del Poder Judicial subscrivia el mateix escrit. Dia 3 d’aquest mes hem sabut que el cap dels Mosso responsable d’aquesta actuació ha estat destituït.

La prohibició del burca és una enganyifa

Les associacions d’immigrants afirmen que l’ús del vel integral a Espanya és anecdòtic

D’aquí dos mesos a Espanya hi haurà eleccions generals. El temps juga en contra dels partits polítics que treballen a marxes forçades per aconseguir vots. Són dies que des de la política es potencia el “com” de l’oratòria per sobre del “què” del contingut. I és en aquest context en el que s’ha reprès el “debat” sobre la prohibició de vestir el burca als espais públics. Un context gens innocent i carregat d’interessos partidistes. Però parlem-ne.

Per començar, constatar que el sistema democràtic no imposa que les decisions s’hagin de prendre per consens, però sembla lògic pensar que les parts afectades per un tema han de poder dir-hi la seva. Malauradament encara no ha arribat el dia en el que haguem escoltat cap opinió de cap dona resident a l’Estat espanyol que vesteixi el burca. I podríem malpensar i creure que no se’ls hi ha preguntat; però no és això. La realitat és que les associacions d’immigrants espanyoles no han pogut comptabilitzar les dones amb burca que passegen pels carrers de les ciutats, ja que coincideixen en afirmar que el seu ús a Espanya és anecdòtic.

Tot i això, el tema s’ha venut a l’opinió pública com una demanda social, s’ha plantejat la polèmica i s’ha creat el conflicte en un obrir i tancar d’ulls. Però aquesta no és la primera vegada que es fa pujar a la palestra el burca. Ja al 2010 el ministre de Justícia, Francisco Caamaño, va justificar la necessitat de regular l’ús del burca als carrers i institucions públiques amb dos fantàstics arguments: En primera instància Caamaño va apel·lar a la vessant humana de les dones, de qui va dir que vestir aquesta túnica era més una vexació de la seva dignitat que un símbol religiós. Una afirmació feta des de la ignorància i la falta de respecte, ja que fins a dia d’avui no em sentit a cap de les suposades víctimes expressar-se en aquest sentit.

En segon lloc el responsable de la cartera de Justícia va sembrar la por amb un gran titular que va regalar als mitjans de comunicació: “Cal prohibir el burca per raons de seguretat”, va dir. Una afirmació de la que se’n pot desprendre que la raó de vetar aquesta vestimenta és la de protegir a la ciutadania. Sobre de què cal emparar-la encara ningú n'ha sabut donar una explicació, però s’ha cultivat en l’imaginari col·lectiu la incertesa, la por i fins i tot el pànic a creuar-nos pel carrer amb una persona amb burca. Però, del que parlem és de defensar-nos d’una peça de roba? Perquè no és pas delicte el passamuntanyes que du el lladre quan entra a robar a un establiment, ni el casc fosc de l’agent antidisturbis quan carrega contra els indignats. La vestimenta en sí no és la infracció, en tot cas, ho son els actes.